"-Una noia- va dir.
-Com ho has endevinat?
-Els éssers humans som previsibles. Tots acabem protagonitzant les mateixes pel·lícules en diferents moments de la vida. A tu et tocava ara enamorar-te.
No m’agradava aquella visió mecanicista del que per a mi era un sentiment poderós i transcendent, i així l’hi vaig fer saber. El Gerard em va mirar molt seriós i va dir:
-La meva intenció no és treure valor a la noia en qui penses, però és important que entenguis la naturalesa de l’amor si no vols consumir-te en flames. Però, abans, parla’m d’ella.
“Consumir-me en flames”, això ja m’agradava més. Vaig començar:
-Sé que sona a tòpic, però és una persona molt especial.
-Tu també ho ets-va replicar.
-I és guapa. Molt guapa, més ben dit.
-Com tu, encara que quedi malament que jo ho digui.
-El que m’atrau més d’ella-vaig continuar-és el seu misteri. És del tot imprevisible. Pot ser molt dolça o terriblement freda. No saps mai què està pensant. Això em fa parar boig.
El pintor va alliberar un riure suau abans de dir:
-No te n’adones, Christian, que estàs parlant de tu mateix? Tot el que expliques són qualitats que també tens tu. Aquesta és la naturalesa de l’amor.
-Què vols dir?
-A la teva edat, un sol enamorar-se de persones a qui amb prou feines coneix. Tu mateix ho has dit: no saps res d’ella. Per això l’has construït dins teu exactament com tu ets, tal com t’agradaria que fos. Saps què vol dir això?
Vaig arronsar les espatlles.
-Un desig molt gran d’estimar-te a tu mateix. I tinc una hipòtesi sobre el teu cas: com que fins ara t’has menyspreat, utilitzes aquesta noia misteriosa com a mirall. Li has atribuït les teves pròpies virtuts per poder estimar-te a tu per mitjà seu.
Una explicació brillant, vaig pensar, però era massa tard per a una sessió de psicoanàlisi en ple carrer. Vaig decidir traslladar el debat a un pla més pràctic.
-Tot això em sembla molt bé, però no m’ajuda a sortir del pou. El mirall de la meva ànima ha desaparegut, i segons sembla, no vols saber res de mi. Tu què faries, en el meu cas?
-Busca algú altre.
-No, això no pot ser, perquè jo l’estimo a ella.
El Gerard em va donar dos copets a l’esquena i va dir:
-L’enamorament és com un xarampió. Per impossible que sembli, acaba passant. Dóna’t temps."
Francesc Miralles, Retrum.
